UN FRAPPÉ, SI US PLAU!

Arribo a Grècia. El primer contacte es produeix a l'hora de demanar un frappé al vaixell que ens ha de portar d'Atenes a Syros. L'opció per aquest tipus de cafè és clara, després de molts viatges a aquest país ja m'he resignat a obviar el cafè grec (o turc, com hom vulgui). Ja fa anys veia com la gent el degustava a qualsevol lloc, a les voreres, als cafès, als mercats, transportat per una safata amb nanses que algú portava magistralment, sense perill de vessament, ni indici de cap destrossa.

Ara rares vegades trobem aquest líquid fosc a la tassa petita de sabor artesanal. Nescafé ha imposat el seu imperi i ha creat la necessitat de veure un cafè fred i molt llarg, ensucrat i amb llet. Un cafè molt llunyà a aquella beguda escassa i amarga.

La tria, doncs, és clara. Els gens negociadors de tots els pobles de mar, però, malgrat la feina incansable de les multinacionals, aflora a l'hora de demanar el cafè. Observo, bocabadada, quantes paraules són necessàries per a fer-ho. Cambrer i client es miren als ulls i sense ni una gesticulació sorgeixen les paraules ara d'un ara de l'altre: sucre, llet, gel, molt, poc, pot ser així o aixà i al final un petit moviment de cap indica que ja han establert un acord, el cambrer es gira i es posa mans a l'obra. No hi ha res més a dir.