L'ONCLE PERE

Recordo l'oncle Pere sortint de l'entrada de la casa, a la plaça. Ara no recordo si ja hi havia la cabina de telèfon al davant. La font sí que hi era, però era diferent de l'actual. L'oncle Pere sortia amb el carro tirat per mulos i els gossos el seguien carrers enllà fins a l'hort. Jo, que era una nena de ciutat, observava aquest espectacle admirada. Sorpresa que els gossos anessin deslligats i no es desviessin del camí, divertida pels mulos que per a mi eren uns animals exòtics.

L'hort estava just abans del Pas de l'Ase, a peu de carretera. Una carretera que s'acabava de construir arrel de la futura construcció de la Central Nuclear. Una carretera que no existia quan la meva mare, l'Anita, va anar una nit de Festa Major a García amb el seu cosí Aleix i alguns amics més i van haver de tornar de nit a les fosques per les muntanyes. Aquell món de pagès polsegós i de tracció animal estava a punt de desaparèixer. 

La nuclear va donar carretera i pont als pobles de la Ribera. Recordo el pas de la barca i que no havíem d'arribar tard de Barcelona, perquè, si no, la barca ja no passava i no podíem arribar al poble. Recordo la construcció del pont i com anàvem tota la família, amb la meva àvia, la tia Maria, a veure com anava assentant-se sobre els pilars el pont que ens donaria llibertat per passar i traspassar el riu sense haver de mirar el rellotge. Era una cosa bona. 

La nuclear també va portar llocs de treball al poble, i diners. Els mulos van ser substituïts per tractors i tot va anar endavant molt de pressa. La gent estava contenta perquè millorava el seu nivell de vida. I això sempre és bo.

La imatge de l'oncle Pere marxant cap a l'hort m'ha retornat a la ment mentre passejava pels carrers d'un poble del qual no recordo el nom a les muntanyes de Laos. La gent viu entre la pols de les carreteres sense asfaltar, les cases són senzilles, algunes sense aigua corrent. Fan la collita de l'arròs a mà, planten, fan la sega, trien la pellofa, tot a mà. Mentrestant els xinesos comencen a invertir al seu territori, els construeixen carreteres que van directes a la Xina, fan més pols i divideixen ens pobles per la meitat. Els nens caminen per anar a escola, contents i despreocupats mentre els camions pesants passen pel seu costat. Construeixen preses al riu que fins ara era la seva via de comunicació. Els canvien els conreus perquè siguin més productius. Canvien els pobles de lloc, perquè puguin accedir a més infraestructures i ells puguin utilitzar el terreny per a les seves noves inversions.

Tot això deu estar molt lluny del Vinebre del passat, perquè està a les antípodes i, entre altres coses, perquè a Vinebre no hi van invertir els xinesos. Però tot plegat m'ho ha recordat. 

Només espero que els laosians en surtin beneficiats de tot plegat i no es converteixin en esclaus de la nova potència mundial.