Recordo l'oncle Pere sortint de l'entrada de la casa, a la plaça. Ara no recordo si ja hi havia la cabina de telèfon al davant. La font sí que hi era, però era diferent de l'actual. L'oncle Pere sortia amb el carro tirat per mulos i els gossos el seguien carrers enllà fins a l'hort. Jo, que era una nena de ciutat, observava aquest espectacle admirada. Sorpresa que els gossos anessin deslligats i no es desviessin del camí, divertida pels mulos que per a mi eren uns animals exòtics. L'hort estava just abans del Pas de l'Ase, a peu de carretera. Una carretera que s'acabava de construir arrel de la futura construcció de la Central Nuclear. Una carretera que no existia quan la meva mare, l'Anita, va anar una nit de Festa Major a García amb el seu cosí Aleix i alguns amics més i van haver de tornar de nit a les fosques per les muntanyes. Aquell món de pagès polsegós i de tracció animal estava a punt de desaparèixer. La nuclear va donar carretera i pont al